Datasets:

styletts2-community

/

multilingual-phonemes-10k-alpha

like 16

Follow

StyleTTS 2 Community 74

ən lɐ mitʊlʊɣˈiɐ ɣɾˈɛɣɐ, ɐsklˈɛpi ən ; əls ɾrʊmˈans lɐnʊmənˈaβən əskʊlˈapi, ən ˌɛɾɐ əl ðˈew ðə lɐ məðisˈinɐ.

En la mitologia grega, Asclepi (en ; els romans l'anomenaven Esculapi, en ) era el déu de la medicina.

ɐ βˈandɐ ðəls ˈaltɾəs ðˈos fˈiʎs mənsjʊnˈats pə ʊmˈɛ tɐmbˈe sˈɛ lˈi ɐtɾiβwˈɛjɕ lɐ pɐtərnitˈat ðə ʑɐnˈiskʊs, ɐləksənˈoɾ, ˈaɾɐt, diɣjˈɛˌa, ˈɛɣlɐ, jˈazʊ i pɐnɐsˈɛˌa, lɐ mɐʑʊɾˈiɐ ðəls kwˈals nʊmˈes son pərsʊnifikɐsjˈons ðəls pʊðˈɛs ɐtɾiβwˈits ɐl sˈɛw pˈaɾə.

A banda dels altres dos fills mencionats per Homer també se li atribueix la paternitat de Janiscus, Alexenor, Àrat, d'Higiea, Egla, Iaso i Panacea, la majoria dels quals només són personificacions dels poders atribuïts al seu pare.

dəl fˈɛt kˈɛ ʊmˈɛ ɐnʊmˈɛni ɐ tˈots əls kˈɛ pɾɐktˈikən lˈaɾt ðə lɐ məðisˈinɐ kˈom ɐ ðəssəndˈens ðə pˌaɛɛˈon i kˈɛ əls fˈiʎs ðɐsklˈɛpi sˈidʑin mənsjʊnˈats tɐmbˈe kˈom ɐ fˈiʎs ðə pˌaɛɛˈon sinfəɾˈɛjɕ kˈɛ ˈɛs tɾˈaktɐ ðə lɐ mɐtˈɛjɕɐ ðiβinitˈat.

Del fet que Homer anomeni a tots els que practiquen l'art de la medicina com a descendents de Paeëon i que els fills d'Asclepi siguin mencionats també com a fills de Paeëon s'infereix que es tracta de la mateixa divinitat.

kwˈan kʊɾˈonis əstˈaβɐ əmbɐɾɐsˈaðɐ ðɐpˈollʊ, sənɐmʊɾˈa ðˈiskwis, ʊn ɐrkˈaði, i ɐpˈollʊ infʊrmˈat ðɐjɕˈɔ pə ʊn kˈorp, kˈɛ ɐβˌiɐ əmβjˈat pə ɐ ʋiɣilˈalɐ, ˈo, səɣˈons pˈindˌa, pəls sˈɛws pɾˈopis pʊðˈɛs pɾʊfˈɛtiks, ʋˈa əmβjˈa ɐ lɐ sˈɛβɐ ɣərmˈanɐ ˈaɾtəmis pə mɐtˈa kʊɾˈonis.

Quan Coronis estava embarassada d'Apol·lo, s'enamorà d'Isquis, un arcadi, i Apol·lo informat d'això per un corb, que havia enviat per a vigilar-la, o, segons Píndar, pels seus propis poders profètics, va enviar a la seva germana Àrtemis per matar Coronis.

dɐkˈort ˈam ʊβˈiði i ɣˈaj ʑˈuli iɣˈi ʋˈa sˈɛ əl mɐtˈɛjɕ ɐpˈollʊ kwˈi ʋˈa mˈats kʊɾˈonis i ˈiskwis əl sˈɛw ɐmˈan ɐrkˈaði.

D'acord amb Ovidi i Gai Juli Higí va ser el mateix Apol·lo qui va matsr Coronis i Isquis (el seu amant arcadi).

kwˈan əl kˈos ðə kʊɾˈonis ɐnˈaβɐ ɐ sˈɛ insinəɾˈat, ɐpˈollʊ, ʊ ˈɛrməs səɣˈons pɐwzˈaniɐs, ʋˈa sɐlβˈa ɐsklˈɛpi ðə ləs flˈaməs i əl ʋˈa pʊɾtˈa ɐ kwiɾˈo kˈɛ ʋˈa instɾˈuj ɐl nˈoj ən lˈaɾt ðə lɐ kʊɾɐsjˈo i lɐ kˈasɐ.

Quan el cos de Coronis anava a ser incinerat, Apol·lo, o Hermes segons Pausànias, va salvar Asclepi de les flames i el va portar a Quiró que va instruir al noi en l'art de la curació i la caça.

dɐkˈort ˈam ɐkˈɛstəs tɾɐðisjˈons ɐsklˈɛpi ʋˈa nˈejɕˌɛ ɐ tɾˈikɐ ɐ lɐ təsˈaliɐ i ˈaltɾəs ɐwtˈoɾs ðˈiwən kˈɛ ʋˈa nˈejɕˌɛ ən əl ðəkˈus ðˈunɐ əkspəðisjˈo kʊndwˈiðɐ pəl sˈɛw pˈaɾə flˈɛɣiɐs ɐl pəlʊpʊnˈɛs ɐl təɾritˈoɾi ðəpiðˈawɾə i kˈɛ ləkspʊzˈa ɐl mˈon titˈɛˌon, ɐntiɣɐmˈen ɐnʊmənˈan mˈiɾtjˌon.

D'acord amb aquestes tradicions Asclepi va néixer a Trica a la Tessàlia i altres autors diuen que va néixer en el decurs d'una expedició conduïda pel seu pare Flègias al Peloponès al territori d'Epidaure i que l'exposà al mont Titèon, antigament anomenant Mírtion.

ɐʎˈi ˌunɐ kˈaβɾɐ əl ʋˈa ɐʎətˈa i ʋˈa sˈɛ ʋiɣilˈat pə ʊn ɡˈos fˈins kˈɛ əl ʋˈa tɾʊβˈa əl pɐstˈoɾ ɐɾəstˈanɐs kˈɛ əl ʋˈa ʋˈɛwɾə əmβʊltˈat ðˈun ˈalʊ βɾiʎˈan, səɣˈons ðˈiw pɐwzˈaniɐs.

Allí una cabra el va alletar i va ser vigilat per un gos fins que el va trobar el pastor Aresthanas que el va veure envoltat d'un halo brillant, segons diu Pausànias.

ʑˈa ðə ɣɾˈan diβˈɛrsəs tɾɐðisjˈons lʊkˈals əksplˈikən kˈɛ ɐsklˈɛpi ˌɛɾɐ nˈo sˈols kˈapɐs ðə kʊɾˈa əls mɐlˈalts, sinˈo tɐmbˈe ðə ɾrəβˈiwɾə əls mˈoɾts.

Ja de gran diverses tradicions locals expliquen que Asclepi era no sols capaç de curar els malalts, sinó també de reviure els morts.

ɐpʊllʊðˈoɾ ðˈiw kˈɛ ʋˈa ɾrˈɛβɾə ðɐtˈɛnɐ lɐ sˈaŋ də lɐ ɣʊrɣˈonɐ; lɐ ðə ləs ʋˈɛnəs ðə ləskˈɛɾrɐ pʊðˈiɐ kɐwzˈa ðˈaɲ ɐls ˈoməs, i lɐ sˈaŋ də ləs ʋˈɛnəs ðəl kɐntˈo ðɾˈɛt tənˈiɐ lɐ kɐpɐsitˈat ðə ɾrəstɐwɾˈa lɐ ʋˈiðɐ ɐls mˈoɾts.

Apol·lodor diu que va rebre d'Atena la sang de la Gorgona; la de les venes de l'esquerra podia causar dany als homes, i la sang de les venes del cantó dret tenia la capacitat de restaurar la vida als morts.

diβˈɛrsəs pərsˈonəs ɐ ləs kwˈals ˈɛs kɾˈɛw kˈɛ ɐsklˈɛpi ɐβˌiɐ ɾrəβiskˈut ˈɛs mənsjˈonən ən ʊns əskˈolis ɐ pˈindˌa i pə ɐpʊllʊðˈoɾ ipˈɔlit, tindˈaɾəw, imənˈɛw, i ɣlˈawk.

Diverses persones a les quals es creu que Asclepi havia reviscut es mencionen en uns escolis a Píndar i per Apol·lodor (Hipòlit, Tindàreu, Himeneu, i Glauc.

kwˈan əstˈaβɐ əɡzərsˈin ɐkˈɛst ˈaɾt sˈoβɾə ɣlˈawk, zˈɛws əl ʋˈa fʊlminˈa ˈam ʊn ʎˈam pə tˈal ðəβitˈa kˈɛ əls ˈoməs əskɐpˈɛsin də lɐ mˈoɾt.

Quan estava exercint aquest art sobre Glauc, Zeus el va fulminar amb un llamp per tal d'evitar que els homes escapessin de la mort.

tɐmbˈe ˈɛs ðˈiw kˈɛ ɐsklˈɛpi ʋˈa fʊrmˈa pˈaɾt ðə ləkspəðisjˈo ðəls ɐrɣʊnˈawtəs i ðə lɐ kɐsˈɛɾɐ ðəl səŋlˈa ðə kɐliðˈo.

També es diu que Asclepi va formar part de l'expedició dels argonautes i de la cacera del senglar de Calidó.

əl sɐntwˈaɾi ðəpiðˈawɾə kʊntənˈiɐ ˌunɐ mɐɡnˈifikɐ əstˈatwɐ ðiβˈoɾi i ˈoɾ, ˈoβɾɐ ðə tɾɐzˈiməðəs, ən lɐ kwˈal sˈɛl ɾrəpɾəzəntˈaβɐ kˈom ʊn ˈomə mɐðˈu ʊ mˈes ɐβjˈat ʋˈɛʎ, bˈɛʎ i ɾrʊβˈust ˈamp ɾrəsəmblˈansɐ ɐ zˈɛws.

El santuari d'Epidaure contenia una magnífica estàtua d'ivori i or, obra de Trasímedes, en la qual se'l representava com un home madur o més aviat vell, bell i robust amb ressemblança a Zeus.

nʊrmɐlmˈen dʊˈiɐ βˈarβɐ i ʊn mɐntˈɛʎ kˈɛ ðəjɕˈaβɐ nˈus ˌunɐ pˈaɾt ðəl pˈit i ʊn dəls βɾˈasʊs, pʊɾtˈaβɐ ɐ lɐ mˈa əl βɐstˈo ðəls kɐminˈans ˈam ˌunɐ sˈɛrp ənrʊskˈaðɐ.

Normalment duia barba i un mantell que deixava nus una part del pit i un dels braços, portava a la mà el bastó dels caminants amb una serp enroscada.

ˈɛs tɾʊβˈaβɐ ɐsəɣˈut ən ʊn tɾˈon sʊstənˈin ʊn bˈakʊl ən ˌunɐ mˈa ʋəɣˈɛw ʋˈaɾɐ ðəskʊlˈapi i lˈaltɾɐ ɾrəpʊzˈan sˈoβɾə əl kˈap ðˈunɐ sərpˈen.

Es trobava assegut en un tron sostenint un bàcul en una mà (vegeu vara d'Esculapi) i l'altra reposant sobre el cap d'una serpent.

ləs sˈɛrps sˈɛmɾə ɾrəpɾəzəntˈaβən ˌunɐ kʊnnəksjˈo ˈam əl kˈultə ðɐsklˈɛpi pɾʊβɐβləmˈen pə lɐ sˈɛβɐ ɾrəlɐsjˈo kˈom ɐ sˈimbʊl ðə pɾʊðˈɛnsiɐ i ɾrənʊβɐsjˈo, i ˈɛs kɾəˈiɐ tɐmbˈe kˈɛ tˈɛnjən lɐ kɐpɐsitˈat ðə ðəskʊβɾˈi ˈɛrβəs ðə pɾʊpjətˈats məɾɐβəʎˈozəs.

Les serps sempre representaven una connexió amb el culte d'Asclepi probablement per la seva relació com a símbol de prudència i renovació, i es creia també que tenien la capacitat de descobrir herbes de propietats meravelloses.

ɐ βˈandɐ ðəls tɾˈɛts ʑˈa əsməntˈats sˈɛl sʊlˈiɐ ɾrəpɾəzəntˈa ˈam ʊn bɐstˈo ən ˌunɐ mˈa i ʊn pjˈal; ɐlɣˈunəs ʋəɣˈaðəs tɐmbˈe sˈi ɾrəpɾəzəntˈaβɐ ʊn nˈoj ðɾˈɛt ɐl sˈɛw kʊstˈat, kˈɛ ɾrəpɾəzəntˈaβɐ ɐ təlˈɛsfˌoɾ tɐmbˈe ɐnʊmənˈat əβɐmˈɛɾi ʊ ɐsˈɛzi əl ɣˈɛni ðə lɐ ɾrəkʊpəɾɐsjˈo.

A banda dels trets ja esmentats se'l solia representar amb un bastó en una mà i un phial; algunes vegades també s'hi representava un noi dret al seu costat, que representava a Telèsfor (també anomenat Evameri o Acesi) el geni de la recuperació.

ənkˈaɾɐ pərðˈuɾən ʊn ɡɾˈan nˈombɾə ðəstˈatwəs ðə mˈarβɾə ðɐsklˈɛpi ɐjɕˈi kˈom diβˈɛrsəs ɾrəpɾəzəntɐsjˈons ən mʊnˈɛðəs i ɣˈɛmməs.

Encara perduren un gran nombre d'estàtues de marbre d'Asclepi així com diverses representacions en monedes i gemmes.

əl sˈɛnɾə ʊɾiɣinˈaɾi ðəl kˈultə sˈɛmblɐ kˈɛ ʋˈa sˈɛ tɾˈikɐ, ɐ lɐ mʊntˈaɲɐ ðə təsˈaliɐ, i ðəspɾˈes ˈɛs ʋˈa əstˈɛndɾə pə tˈot əl təɾritˈoɾi əllˈɛnik, pəɾˈɔ əls sɐntwˈaɾis mˈes impʊɾtˈans ˈɛs tɾʊβˈaβən sʊβɾətˈot ɐl pəlʊpʊnˈɛs: sisjˈo, ˈarɣʊs i əl mˈes impʊɾtˈan, əl ðəpiðˈawɾə.

El centre originari del culte sembla que va ser Trica, a la muntanya de Tessàlia, i després es va estendre per tot el territori hel·lènic, però els santuaris més importants es trobaven sobretot al Peloponès: Sició, Argos i el més important, el d'Epidaure.

ɐkˈɛstəs fˈɛstəs sˈɛ sələβɾˈaβən ɐ ðiβˈɛrsəs siwtˈats ˈon ˈi ɐβˌiɐ tˈɛmləs ðəl ðˈew, əspəsjɐlmˈen ɐ əpiðˈawɾə, kˈos i ɐ ɐtˈɛnəs, kʊnnəktˈansə ˈam əls mistˈɛɾis ðəlˈɛwzis.

Aquestes festes se celebraven a diverses ciutats on hi havia temples del déu, especialment a Epidaure, Cos i a Atenes, connectant-se amb els Misteris d'Eleusis.

əl fəstiβˈal ðəpiðˈawɾə, tənˈiɐ ʎˈok ɐl βʊskˈɛt ðɐsklˈɛpi kˈaðɐ sˈiŋk ˈaɲs, i ɐʎˈa ˈɛs sələβɾˈaβən kʊnkˈursʊs ðə ɾrɐpsˈoðəs i mˈuziks, i ˈɛs fˈɛjən pɾʊsəsˈons i ʑˈoks sʊlˈɛmnəs.

El festival d'Epidaure, tenia lloc al bosquet d'Asclepi cada cinc anys, i allà es celebraven concursos de rapsodes i músics, i es feien processons i jocs solemnes.

mˈɛnɾə kˈɛ ɐlɣˈuns kʊnsiðˈɛɾən ɐ ɐsklˈɛpi kˈom ʊn pərsʊnˈadʑə ɾrɛˌal ɐ kwˈi lɐ tɾɐðisjˈo ɐβˌiɐ kʊnnəktˈat ˈamp ðiβˈɛrsəs istˈɔɾjəs məɾɐβəʎˈozəs, ˈaltɾəs an əksplikˈat ləs sˈɛβəs ʎəɣˈɛndəs kˈom ɐ pərsʊnifikɐsjˈons ðə ðətərminˈaðəs iðˈɛəs.

Mentre que alguns consideren a Asclepi com un personatge real a qui la tradició havia connectat amb diverses històries meravelloses, altres han explicat les seves llegendes com a personificacions de determinades idees.

lɐ sˈɛrp, əl pərpˈɛtʊ sˈimbʊl ðɐsklˈɛpi, a kʊndwˈit ɐ lɐ iðˈɛˌa kˈɛ əl sˈɛw kˈultə ðəɾiβɐɾˈiɐ ðəl ðˈɛw əsmˈun dəɣˈipːtə ʊ ðə fənˈisiɐ.

La serp, el perpetu símbol d'Asclepi, ha conduït a la idea que el seu culte derivaria del deu Esmun d'Egipte o de Fenícia.

lɐ sˈɛβɐ istˈɔɾiɐ es indʊbtɐβləmˈen ˌunɐ kʊmbinɐsjˈo ðə fˈɛts ɾrɛˌals ˈam əl ɾrəzʊltˈat ðə pənsɐmˈens ʊ iðˈɛəs, kˈɛ ən diβˈɛrsəs ʊkɐzjˈons ən lɐ mitʊlʊɣˈiɐ ɣɾˈɛɣɐ son kʊnsiðəɾˈaðəs kˈom ɐ fˈɛts.

La seva història és indubtablement una combinació de fets reals amb el resultat de pensaments o idees, que en diverses ocasions en la mitologia grega són considerades com a fets.

ɡɾɐðwɐlmˈen lˈambit sˈoβɾə əl kˈɛ ˈaktwɐ ɐsklˈɛpi kˈɛ ˈɛs ʋˈa kʊmβəɾtˈi ən lɐ pərsʊnifikɐsjˈo ðəls pʊðˈɛs kʊɾɐtˈiws ðə lɐ nɐtˈuɾɐ kˈɛ son əksplikˈats kˈom ɐ kʊnsəkwˈɛnsiɐ ðəls əfˈɛktəs ðəl sˈol ˈɛljʊs i ɐpˈollʊ.

Gradualment l'àmbit sobre el que actua Asclepi que es va convertir en la personificació dels poders curatius de la natura que són explicats com a conseqüència dels efectes del sol (Hèlios i Apol·lo.

əls sˈɛws tˈɛmləs ˌɛɾən kʊnstɾwˈits ən ʎˈoks sˈans sˈoβɾə tʊɾˈons fˈoɾɐ ðə lɐ siwtˈat i pɾˈop ðə fˈons ðə ləs kwˈals ˈɛs kɾəˈiɐ kˈɛ tˈɛnjən pʊðˈɛs kʊɾɐtˈiws.

Els seus temples eren construïts en llocs sans sobre turons fora de la ciutat i prop de fonts de les quals es creia que tenien poders curatius.

ɐkˈɛsts tˈɛmləs nˈo ˌɛɾən sˈimləs ʎˈoks ðə kˈultə i ˌɛɾən fɾəkwəntˈats pə ʊn ɡɾˈan nˈombɾə ðə mɐlˈalts i pˈoðɾjən kʊmpɐɾˈasə ɐls mʊðˈɛrns ʊspitˈals əl pɾinsipˈal ɐsəntɐmˈen dəl sˈɛw kˈultə ˌɛɾɐ əpiðˈawɾə, ˈon tənˈiɐ ʊn tˈɛmlə, lɐskləpjˈɛˌon, əmβʊltˈat ðˈunɐ pʊʎɐŋkɾˈɛðɐ ˈon nˈo ˈɛs pərmətˈiɐ kˈɛ niŋˈu ˈi mʊɾˈis nˈi kˈɛ kˈap ðˈonɐ ˈi ðʊnˈes ɐ ʎˈum.

Aquests temples no eren simples llocs de culte i eren freqüentats per un gran nombre de malalts i podrien comparar-se als moderns hospitals El principal assentament del seu culte era Epidaure, on tenia un temple, l'Asclepièon, envoltat d'una pollancreda on no es permetia que ningú hi morís ni que cap dona hi donés a llum.

pə ɐkˈɛstəs ɾrɐˈons ˌunɐ pɐɾtikʊlˈa klˈasə ðə sˈɛrps ɐmɐnsˈiðəs, kˈɛ ˌɛɾən mˈolt ɐβʊndˈozəs ɐ əpiðˈawɾə, ˈɛs mɐntˈɛnjən ɐ lintəɾjˈoɾ ðəl tˈɛmlə fˈins i tˈot əl mɐtˈɛjɕ ðˈɛw ɐpɐɾəjɕˈiɐ sʊβˈin ən fˈormɐ ðə sˈɛrp ɐ pɐɾtˈi ðəl tˈɛmlə ðəpiðˈawɾə əl kˈultə ˈɛs ʋˈa tɾɐsplɐntˈa ɐ ðiβˈɛrsʊs ʎˈoks ðə lɐntidʑitˈat kˈom ˈaɾɐ tɾˈikɐ, səlˈɛnəs, ˈɛnɾə ðˈimə i pˈatɾəs, pɾˈop ðə sillˈɛnə, ɐ lˈiʎɐ ðə kˈos, ɐ ɣəɾˈɛniɐ, pɾˈop ðə kˈaws ɐ ɐrkˈaðiɐ, ɐ sisjˈo, ɐ ɐtˈɛnəs ɐskləpəjˈon dɐtˈɛnəs, pɾˈop ðə pˈatɾəs ɐ titˈanə, ɐl təɾritˈoɾi ðə sisjˈo ɐ təpˈulsɐ, ɐ məsˈɛnə, ɐ fljˈun, ˈarɣʊs, ˈɛɣjˌon, pɐllˈɛnə, ɐzˈopʊs, pˈɛrɣɐm, lˈɛβən ɐ kɾˈɛtɐ, əsmˈirnɐ, bɐlˈaɣɾəs, ɐmbɾˈasiɐ, ɐ ɾrˈomɐ, ˈɛnɾə ˈaltɾəs.

Per aquestes raons una particular classe de serps amansides, que eren molt abundoses a Epidaure, es mantenien a l'interior del temple fins i tot el mateix deu apareixia sovint en forma de serp A partir del temple d'Epidaure el culte es va trasplantar a diversos llocs de l'antiguitat com ara Trica, Celenes, entre Dime i Patres, prop de Cil·lene, a l'illa de Cos, a Gerènia, prop de Caus a Arcàdia, a Sició, a Atenes (Asclepeion d'Atenes), prop de Patres a Titane, al territori de Sició a Tepulsa, a Messene, a Fliünt, Argos, Ègion, Pal·lene, Asopus, Pèrgam, Leben a Creta, Esmirna, Balagres, Ambràcia, a Roma, entre altres.

ɐ ɾrˈomɐ əl kˈultə ʋˈa ɐɾriβˈa ðəs ðəpiðˈawɾə pə mɐndˈat ðə lʊɾˈaklə ðə ðˈɛlfʊs ʊ ðəls ʎˈiβɾəs siβˈillins.

A Roma el culte va arribar des d'Epidaure per mandat de l'oracle de Delfos o dels llibres sibil·lins.

əls mɐlˈalts kˈɛ ʋizitˈaβən əls tˈɛmləs βʊskˈan kˈuɾɐ ˌaβjən də ɾrəstˈaˈi ˌunɐ ʊ mˈes nˈits ʊbsərβˈan dətərminˈaðəs ɾrˈɛɣləs pɾəskɾˈitəs pəls sɐsərðˈots inkʊβˈatjʊ.

Els malalts que visitaven els temples buscant cura havien de restar-hi una o més nits observant determinades regles prescrites pels sacerdots (incubatio).

ˌɛɾɐ ən ɐllʊzjˈo ɐ lɐ inkʊβˈatjʊ kˈɛ mˈolts ðəls tˈɛmləs tˈɛnjən əstˈatwəs ɾrəpɾəzəntˈan əl sˈon i əl sˈomni.

Era en al·lusió a la incubatio que molts dels temples tenien estàtues representant el son i el somni.

ɐkˈɛʎs ɐ kwˈi əl ðˈew kʊɾˈaβɐ ðəls sˈɛws mˈals lˈi ʊfˈɛɾjən ən sɐkɾifˈisi ˌunɐ ɣɐʎˈinɐ ʊ ˌunɐ kˈaβɾɐ; i pənʑˈaβən ɐl tˈɛmlə ˌunɐ tɐwlˈɛtɐ ˈon ɐnʊtˈaβən əl nˈom dəl mɐlˈalt, lɐ mɐlɐltˈiɐ i lɐ mɐnˈɛɾɐ ən kˈɛ lɐ kˈuɾɐ ɐβˌiɐ fˈɛt əfˈɛktə.

Aquells a qui el déu curava dels seus mals li oferien en sacrifici una gallina o una cabra; i penjaven al temple una tauleta on anotaven el nom del malalt, la malaltia i la manera en què la cura havia fet efecte.

əls tˈɛmləs ðəpiðˈawɾə, tɾˈikkɐ i kˈos ˌɛɾən plˈɛnəs ðɐkˈɛstəs tɐwlˈɛtəs ʋʊtˈiβəs i mˈoltəs ðɐkˈɛstəs ənkˈaɾɐ ˈɛs kʊnsˈɛrβən.

Els temples d'Epidaure, Tricca i Cos eren plenes d'aquestes tauletes votives i moltes d'aquestes encara es conserven.

əls ðiβˈɛrsʊs ɐpəllɐtˈiws ðəl ðˈɛw əl ðəskɾˈiwən pɐrsjɐlmˈen kˈom əl ðˈɛw ðə lɐ kʊɾɐsjˈo ʊ ðə lɐ sɐlβɐsjˈo i pɐrsjɐlmˈen dəɾiβˈaβən dəls ʎˈoks ˈon sˈɛ lˈi ɾrətˈiɐ kˈultə.

Els diversos apel·latius del deu el descriuen parcialment com el deu de la curació o de la salvació i parcialment derivaven dels llocs on se li retia culte.

ɐβɾˈil tənˈiɐ tɾˈɛntɐ ðjˈɛs ən əl pɾimitˈiw kɐləndˈaɾi ɾrʊmˈa, pəɾˈɔ ʋˈa pɐsˈa ɐ tənˈinˈɛ ʋˌintinˈow ən əl kɐləndˈaɾi lʊnˈa ðə nˈumɐ pʊmpˈili.

Abril tenia trenta dies en el primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 en el calendari lunar de Numa Pompili.

ən lɐntˈik kɐləndˈaɾi ɾrʊmˈa ˈɛs ðəˈiɐ səkstˈilis pərkˈɛ ʊkʊpˈaβɐ lɐ sizˈɛnɐ pʊzisjˈo, pəɾˈɔ sˈɛ lˈi ʋˈa kɐmβjˈa əl nˈom ɐ ɐwɣˈustʊs ən ʊnˈoɾ ðə sˈɛzˌa ɐwɣˈust kˌaɛzˈa ɐwɣˈustʊs, ən ʎɐtˈi, əl pɾimˈɛ əmpəɾɐðˈoɾ ɾrʊmˈa.

En l'antic calendari romà es deia sextilis perquè ocupava la sisena posició, però se li va canviar el nom a augustus en honor de Cèsar August (Caesar Augustus, en llatí), el primer emperador romà.

əl mˈɛs ðə səkstˈilis tənˈiɐ tɾˈɛntɐ ðjˈɛs ɐl pɾimitˈiw kɐləndˈaɾi ɾrʊmˈa, pəɾˈɔ ʋˈa pɐsˈa ɐ tənˈinˈɛ ʋˌintinˈow ˈam əl kɐləndˈaɾi lʊnˈa ðə nˈumɐ pʊmpˈili.

El mes de sextilis tenia 30 dies al primitiu calendari romà, però va passar a tenir-ne 29 amb el calendari lunar de Numa Pompili.

əl kɐləndˈaɾi ʑʊljˈa lˈi ʋˈa ɾrəstitˈuj əl nˈombɾə ðə tɾˈɛntɐ, pəɾˈɔ ɐwɣˈust lˈin ʋˈa ɐfəɣˈi ʊn mˈes kˈɛ ʋˈa tɾˈɛwɾə ɐ fəβɾˈɛ pərkˈɛ nˈo ən tiŋwˈes mˈɛɲs kˈɛ ʑʊljˈol, mˈɛs ðəðikˈat ɐl sˈɛw pˈaɾə ɐðʊpːtˈiw ʑˈuli sˈɛzˌa.

El calendari julià li va restituir el nombre de 30, però August li'n va afegir un més (que va treure a febrer) perquè no en tingués menys que juliol, mes dedicat al seu pare adoptiu Juli Cèsar.

ˈɛnɾə əls ɣwˈanɕəs ðə ləs ˈiʎəs kɐnˈaɾjəs, əl mˈɛs ðɐɣˈost ɾrəβˈiɐ ən nˈom də βəɲəsmˈɛ ʊ βəɲˈɛsmən, kˈɛ ˌɛɾɐ tɐmbˈe lɐ fˈɛstɐ ðə lɐ kʊʎˈitɐ sələβɾˈaðɐ ɐ ɐkˈɛst mˈɛs.

Entre els guanxes de les Illes Canàries, el mes d'agost rebia en nom de Beñesmer o Beñesmen, que era també la festa de la collita celebrada a aquest mes.

nˈoβɐ jˈork: ˈɛs pʊβlˈikɐ səkswˈal pʊlˈitiks ðə kˈatə miʎˈɛtt, ʎɐβˈoɾs ˈamp tɾˌɛntɐsˈiŋk ˈaɲs, ˌunɐ ðə ləs ˈoβɾəs fʊnɐməntˈals ðə lɐ səɣˈonɐ ʊnˈaðɐ ðəl fəminˈismə.

Nova York: es publica Sexual polítics de Kate Millett, llavors amb 35 anys, una de les obres fonamentals de la segona onada del feminisme.

ən fˈizikɐ, lɐksələɾɐsjˈo es ˌunɐ mɐɡnitˈut fˈizikɐ kˈɛ indˈikɐ kˈom kɐmβˈiɐ lɐ ʋəlʊsitˈat ðˈun kˈos ən ɾrəlɐsjˈo ˈam əl tˈɛms.

En física, l'acceleració és una magnitud física que indica com canvia la velocitat d'un cos en relació amb el temps.

ən sinəmˈatikɐ lɐksələɾɐsjˈo instɐntˈaniɐ ˈɛs ðəfinˈɛjɕ kˈom lɐ pɾimˈɛɾɐ ðəɾiβˈaðɐ ðə lɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəspˈɛktə ðəl tˈɛms lɐ ɾrɐˈo ðəl kˈamβi ðə ʋəlʊsitˈat ʊ ðə mɐnˈɛɾɐ əkwiβɐlˈen kˈom lɐ səɣˈonɐ ðəɾiβˈaðɐ ðə lɐ pʊzisjˈo.

En cinemàtica l'acceleració instantània es defineix com la primera derivada de la velocitat respecte del temps (la raó del canvi de velocitat) o de manera equivalent com la segona derivada de la posició.

ən ʎəŋwˈadʑə kʊmˈu ˈɛs pˈarlɐ ðɐksələɾɐsjˈo pə ɾrəfəɾˈisə ɐ ʊn iŋkɾəmˈen də lɐ ʋəlʊsitˈat i ðə ðəzɐksələɾɐsjˈo pə indikˈanˈɛ ʊn dəkɾəmˈen.

En llenguatge comú es parla dacceleració per referir-se a un increment de la velocitat i de desacceleració per indicar-ne un decrement.

pəɾˈɔ ən fˈizikɐ kwɐlsəβˈol iŋkɾəmˈen ʊ ðəkɾəmˈen də lɐ ʋəlʊsitˈat es ɐnʊmənˈat ɐksələɾɐsjˈo; i tɐmbˈe ɾrˈɛp əl nˈom dɐksələɾɐsjˈo əl kˈamβi ən lɐ ðiɾəksjˈo ðə lɐ ʋəlʊsitˈat ɐksələɾɐsjˈo sənɾˈipətɐ.

Però en física qualsevol increment o decrement de la velocitat és anomenat acceleració; i també rep el nom d'acceleració el canvi en la direcció de la velocitat (acceleració centrípeta).

ən məkˈanikɐ klˈasikɐ, lɐksələɾɐsjˈo ðˈun pˈun mɐtəɾjˈal es pɾʊpʊrsjʊnˈal ɐ lɐ ɾrəzʊltˈan də lɐ fˈorsɐ kˈɛ ˈaktwɐ sˈoβɾə ˈɛʎ.

En mecànica clàssica, l'acceleració d'un punt material és proporcional a la resultant de la força que actua sobre ell.

ˈon es lɐ ɾrəzʊltˈan ʊ fˈorsɐ tʊtˈal kˈɛ ˈaktwɐ sˈoβɾə əl pˈun; ˈɛmɐ es lɐ sˈɛβɐ mˈasɐ i es lɐ sˈɛβɐ ɐksələɾɐsjˈo.

on és la resultant o força total que actua sobre el punt; m és la seva massa i és la seva acceleració.

lɐ mɐɡnitˈut ðə lɐksələɾɐsjˈo ðˈun ʊbʑˈɛktə, tˈal kˈom lɐ ðəskɾˈiw lɐ səɣˈonɐ ʎˈɛj ðə nəwtˈon ,  es ləfˈɛktə kʊmbinˈat ðə ðwˈɛs kˈawzəs:

La magnitud de l'acceleració d'un objecte, tal com la descriu la Segona llei de Newton ,  és l'efecte combinat de dues causes:

əl sʊw nˈɛt ðə tˈotəs ləs fˈorsəs əkstˈɛrnəs kˈɛ ˈaktwən sˈoβɾə ɐkˈɛst ʊbʑˈɛktə, lɐ mɐɡnitˈut es ðiɾəktɐmˈen pɾʊpʊrsjʊnˈal ɐ ɐkˈɛstɐ fˈorsɐ nˈɛtɐ ɾrəzʊltˈan;

el sou net de totes les forces externes que actuen sobre aquest objecte, la magnitud és directament proporcional a aquesta força neta resultant;

lɐ mˈasɐ ðɐkˈɛst ʊbʑˈɛktə , dəpənˈen dəls mɐtəɾjˈals kˈɛ sˈidʑin fɐβɾikˈats, lɐ mɐɡnitˈut es imβərsɐmˈen pɾʊpʊrsjʊnˈal ɐ lɐ mˈasɐ ðə lʊbʑˈɛktə.

la massa d'aquest objecte , depenent dels materials que siguin fabricats, la magnitud és inversament proporcional a la massa de l'objecte.

lɐksələɾɐsjˈo midʑˈanɐ ˈɛs ðəfinˈɛjɕ kˈom əl kwʊsjˈen ˈɛnɾə lɐ ðifəɾˈɛnsiɐ ðəl ʋəktˈoɾ ʋəlʊsitˈat i əl pəɾˈiʊðə tɾɐnskʊɾrəɣˈut.

L'acceleració mitjana es defineix com el quocient entre la diferència del vector velocitat i el període transcorregut.

lɐksələɾɐsjˈo instɐntˈaniɐ ˈɛs kɐlkˈulɐ fˈen təndˈi ɐ zˈɛɾʊ əl pəɾˈiʊðə ən kˈɛ ˈɛs ðətərmˈinɐ lɐksələɾɐsjˈo midʑˈanɐ, ʊ sˈidʑi, ˈɛs kɐlkˈulɐ kˈom lɐ ðəɾiβˈaðɐ ðəl ʋəktˈoɾ ʋəlʊsitˈat ɾrəspˈɛktə ðəl tˈɛms:

L'acceleració instantània es calcula fent tendir a zero el període en què es determina l'acceleració mitjana, o sigui, es calcula com la derivada del vector velocitat respecte del temps:

kˈom kˈɛ lɐ ʋəlʊsitˈat es lɐ ðəɾiβˈaðɐ ðə lɐ pʊzisjˈo ɾrəspˈɛktə ðəl tˈɛms, lɐksələɾɐsjˈo tɐmbˈe ˈɛs pˈot əkspɾəsˈa kˈom lɐ səɣˈonɐ ðəɾiβˈaðɐ ðə lɐ pʊzisjˈo ɾrəspˈɛktə ðəl tˈɛms ˈambdwəs ʋəɣˈaðəs.

Com que la velocitat és la derivada de la posició respecte del temps, l'acceleració també es pot expressar com la segona derivada de la posició respecte del temps ambdues vegades.

ən əls mʊβimˈens nˈo ɾrəktilˈinis lɐksələɾɐsjˈo ˈɛs pˈot ðəskʊmpˈondɾə ən dwˈɛs kʊmpʊnˈens pərpəndikʊlˈas: ˌunɐ ðə pərpəndikʊlˈa ɐ lɐ ðiɾəksjˈo ðəl mʊβimˈen, lɐksələɾɐsjˈo nʊrmˈal, i lˈaltɾɐ tɐŋˈen ɐl mʊβimˈen, lɐksələɾɐsjˈo tɐŋənsjˈal.

En els moviments no rectilinis l'acceleració es pot descompondre en dues components perpendiculars: una de perpendicular a la direcció del moviment, l'acceleració normal, i l'altra tangent al moviment, l'acceleració tangencial.

mɐtəmˈatikɐmˌen sʊbtˈe kˈom lɐ ðəɾiβˈaðɐ ðəl mˈɔðʊl ðə lɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəspˈɛktə ðəl tˈɛms, mʊltiplikˈaðɐ pəl ʋəktˈoɾ ʊnitˈaɾi tɐŋˈen ɐ lɐ tɾɐʑəktˈɔɾiɐ ˈi, pə tˈan, pɐɾɐllˈɛl ɐ lɐ ʋəlʊsitˈat.

Matemàticament s'obté com la derivada del mòdul de la velocitat respecte del temps, multiplicada pel vector unitari () tangent a la trajectòria i, per tant, paral·lel a la velocitat.

es lɐ kˈɛ məzˈuɾɐ lɐ ʋɐɾjɐsjˈo ðə lɐ ðiɾəksjˈo ðəl ʋəktˈoɾ ʋəlʊsitˈat, es ɐ ðˈi, lɐ mɐɡnitˈut ən kˈɛ sɐpˈaɾtɐ lɐ tɾɐʑəktˈɔɾiɐ ðˈunɐ ɾrˈɛktɐ.

És la que mesura la variació de la direcció del vector velocitat, és a dir, la magnitud en què s'aparta la trajectòria d'una recta.

mɐtəmˈatikɐmˌen sʊbtˈe əl sˈɛw mˈɔðʊl ˈamp lɐ səɣwˈen əkspɾəsjˈo, kˈɛ ðəpˈɛn dəl mˈɔðʊl ðə lɐ ʋəlʊsitˈat i ðəl ɾrˈaði ðə kʊrβɐtˈuɾɐ ðə lɐ tɾɐʑəktˈɔɾiɐ, i ˈɛs mʊltiplˈikɐ pəl ʋəktˈoɾ ʊnitˈaɾi nʊrmˈal ɐ lɐ tɾɐʑəktˈɔɾiɐ.

Matemàticament s'obté el seu mòdul amb la següent expressió, que depèn del mòdul de la velocitat i del radi de curvatura de la trajectòria, i es multiplica pel vector unitari normal a la trajectòria ().

ɐls ðˈos ʋəktˈoɾs ʊnitˈaɾis tɐŋˈen i nʊrmˈal ɐ lɐ tɾɐʑəktˈɔɾiɐ sˈɛ lˈi pˈot ɐfəɣˈi ʊn tərsˈɛ ʊbtiŋˈut pəl pɾʊðˈuktə ʋəktʊɾjˈal ðəls ðˈos.

Als dos vectors unitaris (tangent i normal a la trajectòria se li pot afegir un tercer obtingut pel producte vectorial dels dos.

lɐ kʊmpʊzisjˈo ðɐksələɾɐsjˈons kʊnsistˈɛjɕ ɐ kɐlkʊlˈa lɐksələɾɐsjˈo kˈɛ tˈe ʊn pˈun məzʊɾˈaðɐ ən ʊn dətərminˈat sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ, pə əɡzˈɛmlə ʊn sistˈɛmɐ ɣɐlilləˈa, ɾrəspˈɛktə ðəl kˈɛ ˈɛs ðˈiw kˈɛ es lɐksələɾɐsjˈo ɐbsʊlˈutɐ ɐˈap, ɐ pɐɾtˈi ðə lɐksələɾɐsjˈo ɾrəspˈɛktə ðˈun ˈaltɾə sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ kˈɛ ˈɛs mˈɔw ɾrəspˈɛktə ðəl pɾimˈɛ ɐnʊmənˈaðɐ ɐksələɾɐsjˈo ɾrəlɐtˈiβɐ ɐɾˈɛl sɐβˈen əl mʊβimˈen dəl sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiw ɾrəspˈɛktə ðə lɐbsʊlˈut.

La composició d'acceleracions consisteix a calcular l'acceleració que té un punt mesurada en un determinat sistema de referència, per exemple un sistema galil·leà, respecte del que es diu que és l'acceleració absoluta aab, a partir de l'acceleració respecte d'un altre sistema de referència que es mou respecte del primer anomenada acceleració relativa arel sabent el moviment del sistema de referència relatiu respecte de l'absolut.

ˈon ɐˈaɾr es əl kˈɛ sɐnʊmˈɛnɐ ɐksələɾɐsjˈo ðɐɾrʊsəɣɐmˈen i ɐkˈoɾ es əl kˈɛ sɐnʊmˈɛnɐ ɐksələɾɐsjˈo ðə kʊɾjˈolis.

on aarr és el que s'anomena acceleració d'arrossegament i acor és el que s'anomena acceleració de Coriolis.

lɐksələɾɐsjˈo ðɐɾrʊsəɣɐmˈen es lɐksələɾɐsjˈo kˈɛ tindɾˈiɐ əl pˈun ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐbsʊlˈutɐ sˈi əstiɣˈes fˈiks ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ.

L'acceleració d'arrossegament és l'acceleració que tindria el punt respecte de la referència absoluta si estigués fix respecte de la referència relativa.

ˈon es lɐksələɾɐsjˈo ɐbsʊlˈutɐ ðə lʊɾˈiɣən də lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ, es lɐksələɾɐsjˈo ɐŋʊlˈa ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβə ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐbsʊlˈutɐ, es lɐ ʋəlʊsitˈat ɐŋʊlˈa ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐbsʊlˈutɐ, i es əl ʋəktˈoɾ pʊzisjˈo ðəl pˈun ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ.

on és l'acceleració absoluta de l'origen de la referència relativa, és l'acceleració angular de la referència relative respecte de la referència absoluta, és la velocitat angular de la referència relativa respecte de la referència absoluta, i és el vector posició del punt respecte de la referència relativa.

ləs tɾˈɛs kʊmpʊnˈens ðə lɐksələɾɐsjˈo ðɐɾrʊsəɣɐmˈen tˈɛnən ʊn siɡnifikˈat klˈa: lɐ pɾimˈɛɾɐ es lɐksələɾɐsjˈo ðəɣˈuðɐ ɐl fˈɛt kˈɛ lʊɾˈiɣən dəl sistˈɛmɐ ðə kʊʊrðənˈaðəs əstˈa ɐksələɾˈan, lɐ səɣˈonɐ es ðəɣˈuðɐ ɐl fˈɛt kˈɛ əl sistˈɛmɐ tˈe ˌunɐ ɐksələɾɐsjˈo ɐŋʊlˈa i es pərpəndikʊlˈa ɐl ʋəktˈoɾ ðə pʊzisjˈo ðəl pˈun, i lɐ tərsˈɛɾɐ es lɐksələɾɐsjˈo sənɾˈipətɐ ðəɣˈuðɐ ɐ lɐ ʋəlʊsitˈat ðə ɾrʊtɐsjˈo ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ.

Les tres components de l'acceleració d'arrossegament tenen un significat clar: la primera és l'acceleració deguda al fet que l'origen del sistema de coordenades està accelerant, la segona és deguda al fet que el sistema té una acceleració angular i és perpendicular al vector de posició del punt, i la tercera és l'acceleració centrípeta deguda a la velocitat de rotació de la referència relativa.

ən əl kˈas ðə ləs ɐksələɾɐsjˈons lɐ fˈormʊlɐ pˈozɐ ðə mɐnifˈɛst kˈɛ nˈo ˈɛs kʊmpˈoɾtən də fˈormɐ ɐdðitˈiβɐ kˈom ən əl kˈas ðə ləs ʋəlʊsitˈats.

En el cas de les acceleracions la fórmula posa de manifest que no es comporten de forma additiva com en el cas de les velocitats.

ən əl kˈas ðə ləs ʋəlʊsitˈats lɐ ʋəlʊsitˈat ɐbsʊlˈutɐ es lɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəlɐtˈiβɐ mˈes lɐ ʋəlʊsitˈat ðɐɾrʊsəɣɐmˈen lɐ ʋəlʊsitˈat kˈɛ tindɾˈiɐ əl pˈun ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɐbsʊlˈutɐ sˈi əstiɣˈes fˈiks ɐ lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ ɾrəlɐtˈiβɐ.

En el cas de les velocitats la velocitat absoluta és la velocitat relativa més la velocitat d'arrossegament (la velocitat que tindria el punt respecte de la referència absoluta si estigués fix a la referència relativa).

ʊn sˈɔlit ɾrˈiɣit es ʊn kʊnʑˈun də pˈuns, ʊnˈits ʊ nˈo, tˈals kˈɛ ˈɛnɾə ˈɛʎs ˈi a sˈɛmɾə ɐ lɐ mɐtˈɛjɕɐ ðistˈansiɐ.

Un sòlid rígid és un conjunt de punts, units o no, tals que entre ells hi ha sempre a la mateixa distància.

pə kʊnˈɛjɕˌɛ əl mʊβimˈen də tˈots əls pˈuns ðˈun sˈɔlit ɾrˈiɣit, nˈi a pɾˈɔw ˈamp kʊnˈɛjɕˌɛ əl mʊβimˈen dˈun pˈun ʊ ðəl sˈɔlit i əl mʊβimˈen dˈun sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ sʊliðˈaɾi ɐl sˈɔlit kˈɛ tiŋˈuj ɐkˈɛst pˈun kˈom ɐ ʊɾˈiɣən.

Per conèixer el moviment de tots els punts d'un sòlid rígid, n'hi ha prou amb conèixer el moviment d'un punt O del sòlid i el moviment d'un sistema de referència solidari al sòlid que tingui aquest punt com a origen.

ɐ pɐɾtˈi ðɐkˈi ˈɛs pˈot ðətərminˈa lɐksələɾɐsjˈo ðˈun pˈun kwɐlsəβˈol ðəl sˈɔlit ɐ pɐɾtˈi ðəl sˈɛw ʋəktˈoɾ ðə pʊzisjˈo ən ɐkˈɛstɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ sʊliðˈaɾiɐ ɐl sˈɔlit ˈamp:

A partir d'aquí es pot determinar l'acceleració d'un punt qualsevol del sòlid a partir del seu vector de posició en aquesta referència solidària al sòlid amb:

ˈon i son ɾrəspəktiβɐmˈen lɐ ʋəlʊsitˈat ɐŋʊlˈa i lɐksələɾɐsjˈo ðəl sˈɔlit es ɐ ðˈi, də lɐ ɾrəfəɾˈɛnsiɐ sʊliðˈaɾiɐ ɐl sˈɔlit ˈam ʊɾˈiɣən ɐl pˈun ʊ ən lɐ kˈɛ ˈɛs məzˈuɾɐ əl ʋəktˈoɾ ˌopˈe.

on i són respectivament la velocitat angular i l'acceleració del sòlid (és a dir, de la referència solidària al sòlid amb origen al punt O en la que es mesura el vector OP).

tˈot əl kˈɛ sa əksplikˈat fˈins ɐkˈi es ʋˈalit sʊpʊzˈan kˈɛ əl tˈɛms i lɐ lʊŋitˈut ðəls ʊbʑˈɛktəs nˈo kɐmβjˈin ən kɐmβjˈa ðə sistˈɛmɐ ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ.

Tot el que s'ha explicat fins aquí és vàlid suposant que el temps i la longitud dels objectes no canviïn en canviar de sistema de referència.

ən əl kˈas ðə sistˈɛməs ðə ɾrəfəɾˈɛnsiɐ kˈɛ tiŋˈujn ˌunɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəlɐtˈiβɐ ɐpɾəsjˈaβlə ɾrəspˈɛktə ðə lɐ ʋəlʊsitˈat ðə lɐ ʎˈum ɐkˈɛstɐ ɐpɾʊksimɐsjˈo nˈo es ʋˈaliðɐ i kˈal ɐplikˈa lɐ tɛˌoɾˈiɐ ðə lɐ ɾrəlɐtiβitˈat ən əl kˈas ðə ðˈos sistˈɛməs ˈamp ʋəlʊsitˈat ɾrəlɐtˈiβɐ ʋˈe βˈaɪɕɐ kʊnstˈan ˈɛnɾə ˈɛʎs lɐksələɾɐsjˈo ˈɛs pˈot ðəskʊmpˈondɾə ən ˌunɐ kʊmpʊnˈen pɐɾɐllˈɛlɐ ɐ lɐ ʋəlʊsitˈat ɾrəlɐtˈiβɐ ˈɛnɾə əls ʊbsərβɐðˈoɾs ˈaɡz i ʊn ˈaltɾə ðə pərpəndikʊlˈa ɐ ɐkˈɛstɐ ˈai.

En el cas de sistemes de referència que tinguin una velocitat relativa apreciable respecte de la velocitat de la llum aquesta aproximació no és vàlida i cal aplicar la teoria de la relativitat en el cas de dos sistemes amb velocitat relativa v constant entre ells l'acceleració es pot descompondre en una component paral·lela a la velocitat relativa entre els observadors ax i un altre de perpendicular a aquesta ay.

kʊnəɣˈuðɐ lɐksələɾɐsjˈo kˈɛ məzˈuɾɐ ʊn ʊbsərβɐðˈoɾ ʊ ðˈɔs ˈɛs pˈot ðətərminˈa lɐ kˈɛ məzˈuɾɐ ʊn ʊbsərβɐðˈoɾ ʊ ˈu ˈamp ləs səɣwˈens fˈormʊləs:

Coneguda l'acceleració que mesura un observador O₂ es pot determinar la que mesura un observador O1 amb les següents fórmules:

ʊn ɐstɾʊnˈawtɐ tɐmbˈe kʊsmʊnˈawtɐ ʊ tɐjkʊnˈawtɐ es ˌunɐ pərsˈonɐ kˈɛ ʋjˈadʑɐ ɐ ləspˈaj əkstəɾjˈoɾ ɐ lɐ tˈɛɾrɐ.

Un astronauta (també cosmonauta o taikonauta) és una persona que viatja a l'espai exterior a la Terra.

əl kɾitˈɛɾi pə kʊnsiðəɾˈa ɐ ˌunɐ pərsˈonɐ ɐstɾʊnˈawtɐ es kˈɛ ˈaɣi ʋjɐdʑˈat ɐ ˌunɐ ɐlsˈaðɐ sʊpəɾjˈoɾ ɐ ʋujtˈantɐ ʊ sˈɛnt kˌeˈɛmɐ səɣˈons əls pɐˈizʊs.

El criteri per considerar a una persona astronauta és que hagi viatjat a una alçada superior a 80 o 100 km (segons els països).

ən kɐtɐlˈa, əl tˈɛrmə ɐstɾʊnˈawtɐ es əl mˈes ʊzˈat, i ðəɾˈiβɐ ðə ləs pɐɾˈawləs ɣɾˈɛɣəs ɐstɾˈon (el)ˈastron(ca), kˈɛ siɡnifˈikɐ "əstɾˈɛʎɐ", i nˈawtəs (el)nˈaftis(ca), kˈɛ siɡnifˈikɐ "nɐβəɣˈan".

En català, el terme astronauta és el més usat, i deriva de les paraules gregues ástron (άστρον), que significa "estrella", i nautes (ναύτης), que significa "navegant".

lɐ pɾimˈɛɾɐ ʊtilidzɐsjˈo kʊnəɣˈuðɐ ðəl tˈɛrmə "ɐstɾʊnˈawtɐ", ən əl səntˈit mʊðˈɛrn, es ɐl ɾrəlˈat βɾˈɛw ðə nˈɛjl ˈɛrə. ʑˈonəs tˈɛ ðɛˌats ɛˌat mətɛˈo, dəl mˈil nˌɔusˈɛnts tɾˈɛntɐ.

La primera utilització coneguda del terme "astronauta", en el sentit modern, és al relat breu de Neil R. Jones The Death's Head Meteor, del 1930.

kʊsmʊnˈawtɐ ˈɛs fˈa sərβˈi ɐβitwɐlmˈen pə ɾrəfəɾˈisə ɐ ɐstɾʊnˈawtəs ɾrˈusʊs ʊ ðə lɐntˈiɣɐ ʊnjˈo sʊβjˈɛtikɐ i pɐˈizʊs ðə lɐntˈik βlˈok ðə lˈɛst.

Cosmonauta es fa servir habitualment per referir-se a astronautes russos o de l'antiga Unió Soviètica i països de l'antic Bloc de l'Est.

ɐkˈɛst tˈɛrmə pɾʊβˈe ðəl ɾrˈus kʊsmʊnˈaβt (en)sɪɹˈɪlɪkkˈaː sɪɹˈɪlɪkˈoː sɪɹˈɪlɪkˈɛs sɪɹˈɪlɪkˈɛm sɪɹˈɪlɪkˈoː sɪɹˈɪlɪkˈɛn sɪɹˈɪlɪkˈaː sɪɹˈɪlɪkvˈɛː sɪɹˈɪlɪktˈɛː(ca) kˈɛ ðəɾˈiβɐ ðə ləs pɐɾˈawləs ɣɾˈɛɣəs kˈosmʊs (el)kˈosmos(ca), ʊniβˈɛs i nˈawtəs (el)nˈaftis(ca), nɐβəɣˈan.

Aquest terme prové del rus kosmonavt (космонавт) que deriva de les paraules gregues kosmos (κοσμος, univers) i nautes (ναύτης, navegant).

lɐ pɐɾˈawlɐ ʊfisjˈal ɕinˈɛzɐ kˈɛ ðəzˈiɡnɐ ɐ ʊn ɐstɾʊnˈawtɐ es (en)tʃˈaɪniːz(ca)sˈimbʊl (en)tʃˈaɪniːz(ca)sˈimbʊl (en)tʃˈaɪniːz(ca)sˈimbʊl jʊɐŋjwˈan pəɾˈɔ əl tˈɛrmə tɐjkʊnˈawtɐ fʊw pɾʊpʊzˈat pə kjˈɛw lˈɛə jˈi əl mˈatɕ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐʋˈujt ɐ intərnˈɛt i ˈɛs ʋˈa ɐksəpːtˈa ɾrˈapiðɐmˌen ɐl mˈon ɐŋlʊzɐksˈo.

La paraula oficial xinesa que designa a un astronauta és 宇航員 (yǔhángyuán) però el terme taikonauta fou proposat per Chiew Lee Yih el maig de 1998 a Internet i es va acceptar ràpidament al món anglosaxó.

ɐlˈan səpˈart diβˈujt ðə nʊβˈɛmbɾə ðə mˈil nˌɔusˈɛnts ʋˌintitɾˈes ʋˌintiˈu ðə ʑʊljˈol ðə mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐʋˈujt əsðəβiŋwˈe, əl sˈiŋk ðə mˈatɕ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˌantɐˈu əl pɾimˈɛ ɐməɾikˈa i əl səɣˈon ʊmˈa ən ʋjɐdʑˈa ɐ ləspˈaj.

Alan Shepard (18 de novembre de 1923 - 21 de juliol de 1998) esdevingué, el 5 de maig de 1961 el primer americà (i el segon humà) en viatjar a l'espai.

ʋˈa fˈɛ kwɐɾˌantɐʋˈujt ˈɔrβitəs ʋʊltˈan lɐ tˈɛɾrɐ ɐ βˈort ðəl ʋʊstˈok sˈis ən sətˈantɐ ˈoɾəs, i sinkwˈantɐ minˈuts, dəs ðəl sˈɛdzə ðə ʑˈuɲ, ɐl ðinˈou ðə ʑˈuɲ ðə mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˌantɐtɾˈes.

Va fer 48 òrbites voltant la terra a bord del Vostok 6 en 70 hores, i 50 minuts, des del 16 de juny, al 19 de juny de 1963.

kwˈan pʊzˈa əl pˈɛw sˈoβɾə lɐ ʎˈunɐ əl ʋˌintiˈu ðə ʑʊljˈol ðə mˈil nˌɔusˈɛnts səjɕˌantɐnˈow ʋˈa ðˈi: "ɐkˈɛst es ʊn pətˈit pˈas pə ʊn ˈomə, mˈes ʊn ɡɾˈan pˈas pə lɐ ʊmɐnitˈat".

Quan posà el peu sobre la Lluna el 21 de juliol de 1969 va dir: "Aquest és un petit pas per un home, més un gran pas per la humanitat".

əjlˈɛən kˈoʎins ʋˈa sˈɛ lɐ pɾimˈɛɾɐ ðˈonɐ pilˈot i lɐ pɾimˈɛɾɐ ðˈonɐ kʊmɐndˈan dˈun tɾɐnsβʊrðɐðˈoɾ əspɐsjˈal, ən lɐ misjˈo ˌɛssətˌeˈɛssə mˈɛɲs nʊɾˌantɐtɾˈes, dəl ʋˌintitɾˈes ɐl ʋˌintisˈɛt ðə ʑʊljˈol ðəl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐnˈow.

Eileen Collins va ser la primera dona pilot i la primera dona comandant d'un transbordador espacial, en la missió STS-93, del 23 al 27 de juliol del 1999.

pə ɐkˈɛst mʊtˈiw, lˈaɲ siβˈil es əl kˈɛ sʊtilˈidzɐ ən lɐ ʋˈiðɐ kwʊtiðjˈanɐ, ʑˈa kˈɛ lˈaɲ tɾˈɔpik nˈo tˈe ʊn nˈombɾə əntˈɛ ðə ðjˈɛs siβˈils.

Per aquest motiu, l'any civil és el que s'utilitza en la vida quotidiana, ja que l'any tròpic no té un nombre enter de dies civils.

səɣˈons ɐjɕˈɔ, əls ˈaɲs siβˈils son kɐðɐskˈun dəls pəɾˈiʊðəs ðə tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk ʊ tɾˈessˈɛnts səjɕˌantɐsˈis ðjˈɛs kˈɛ ʋˈan də ˈɛlɐ ˈu ðə ɣənˈɛ ɐl tɾˌɛntɐˈu ðə ðəzˈɛmbɾə i kˈɛ ˈɛs nʊmˈɛɾən ɐ pɐɾtˈi ðə lˈaɲ ˈu, ˈaɲ ən kˈɛ ˈom sʊpˈozɐ kˈɛ ˈɛs pɾʊðwˈi əl nɐtɐlˈisi ðə ʑəzʊkɾˈist.

Segons això, els anys civils són cadascun dels períodes de 365 o 366 dies que van de l'1 de gener al 31 de desembre i que es numeren a partir de l'any 1, any en què hom suposa que es produí el natalici de Jesucrist.

ɐl ʎˈark ðəl tˈɛms ˈɛs ʋˈan ɐltərnˈan, də tˈal mɐnˈɛɾɐ kˈɛ əkwiβˈalən ɐ lɐ sʊksəsjˈo ðˈaɲs tɾˈɔpiks ʊ sʊlˈas, dɐkˈort ˈam əl kɐləndˈaɾi ɣɾəɣʊɾjˈa.

Al llarg del temps es van alternant, de tal manera que equivalen a la successió d'anys tròpics o solars, d'acord amb el calendari gregorià.

ˈɛlɐ ɐkɐðˈɛmiɐ ðə ləs ˈaɾts i ləs sjˈɛnsjəs sinəmɐtʊɣɾˈafikəs ðə ʊʎiwʊˈot ɐkɐðˈɛmi ˈof mʊtjˈon piktˈuɾə ˈaɾts ˈant ssjˈɛnsəs es ˌunɐ ʊrɣɐnidzɐsjˈo əstɐtʊniðˈɛnkɐ inisjɐlmˈen kɾɛˌaðɐ pə pɾʊmˈɔwɾə lɐ indˈustɾiɐ sinəmɐtʊɣɾˈafikɐ ðəls ˌɛˌuˈa.

LAcadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood (Academy of Motion Picture Arts and Sciences) és una organització estatunidenca inicialment creada per promoure la indústria cinematogràfica dels EUA.

ɐkˈɛstɐ ʊrɣɐnidzɐsjˈo es kʊnəɣˈuðɐ ɐ niβˈɛʎ intərnɐsjʊnˈal pəls sˈɛws pɾˈɛmis ɐnwˈals ðəðikˈats ɐl sinˈɛmɐ fˈɛt ɐ ʊʎiwʊˈot, pʊpʊlɐrmˈen kʊnəɣˈuts kˈom əls ʊskˈas.

Aquesta organització és coneguda a nivell internacional pels seus premis anuals dedicats al cinema fet a Hollywood, popularment coneguts com els Oscars.

əls ɐflwˈens ðˈun ɾrˈiw ˈɛs klɐsifˈikən ən ɐflwˈens pə lɐ ðɾˈɛtɐ i ɐflwˈens pə ləskˈɛɾrɐ, səɣˈons əl kʊstˈat ðəl ɾrˈiw pɾinsipˈal ɐl kwˈal ɐɾrˈiβən ʋˈist ən əl səntˈit ðəl kʊɾrˈen, ʊ sˈidʑi, miɾˈan ɾrˈiw ɐβˈaʎ.

Els afluents d'un riu es classifiquen en afluents per la dreta i afluents per l'esquerra, segons el costat del riu principal al qual arriben vist en el sentit del corrent, o sigui, mirant riu avall.

ɐlfˈons əl fɾˈaŋk ʊ əl liβəɾˈal, ɐnʊmənˈat tɐmbˈe ɐlfˈons tɾˈes ðɐɾɐɣˈo i ɐlfˈons ðˈɔs ðə kɐtɐlˈuɲɐɐɾɐɣˈo ʋɐlˈɛnsiɐ, ɾrˈɛɡnə ðə ʋɐlˈɛnsiɐ, mˈil ðˈɔssˈɛnts səjɕˌantɐsˈiŋk bɐrsəlˈonɐ, pɾinsipˈat ðə kɐtɐlˈuɲɐ, mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, fʊw sʊβiɾˈa ðə lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo ˈam əls tˈitʊls pɾinsipˈals ðə ɾrˈɛj ðɐɾɐɣˈo, də ʋɐlˈɛnsiɐ i kˈomtə ðə βɐrsəlˈonɐ mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈiŋk mˈɛɲs mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu i ɾrˈɛj ðə mɐʎˈorkɐ mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis mˈɛɲs mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu.

Alfons el Franc o el Liberal, anomenat també Alfons III d'Aragó i Alfons II de Catalunya-Aragó (València, Regne de València, 1265 - Barcelona, Principat de Catalunya, 1291), fou sobirà de la Corona d'Aragó amb els títols principals de rei d'Aragó, de València i comte de Barcelona (1285-1291) i rei de Mallorca (1286-1291).

ɐ lɐ mˈoɾt ðəl sˈɛw pˈaɾə, əl nʊβˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈiŋk, əl sʊksəˈi ɐl tɾˈon də lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo ɐjɕˈi kˈom ən əl ðəls kʊmtˈats kɐtɐlˈans.

A la mort del seu pare, el novembre de 1285, el succeí al tron de la Corona d'Aragó així com en el dels comtats catalans.

ˈɛs kɐzˈa əl kˈinzə ðɐɣˈost də mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐðˈɔs ɐ βɐrsəlˈonɐ ˈam əljʊnˈoɾ ðɐŋlɐtˈɛɾrɐ, fˈiʎɐ ðəl ɾrˈɛj ðɐŋlɐtˈɛɾrɐ əðwˈart i i əljʊnˈoɾ ðə kɐstˈɛʎɐ, ɐ ləs pɾəɣˈaɾjəs ðə lɐ kwˈal ɐksəðˈi finɐlmˈen, ɐʎiβəɾˈan ən kˈarləs ðˈɔs ðɐnʑˈɔw.

Es casà el 15 d'agost de 1282 a Barcelona amb Elionor d'Anglaterra, filla del rei d'Anglaterra Eduard I i Elionor de Castella, a les pregàries de la qual accedí finalment, alliberant en Carles II d'Anjou.

mʊɾˈi sˈɛnsə ðəssəndˈɛnsiɐ ləɣˈitimɐ əl ðiβˈujt ðə ʑˈuɲ ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts nʊɾˌantɐˈu, i fʊw sʊksəˈit əl mɐtˈɛjɕ ˈaɲ pəl sˈɛw ɣərmˈa ʑˈawmə ðˈɔs.

Morí sense descendència legítima el 18 de juny de 1291, i fou succeït el mateix any pel seu germà Jaume II.

fʊw səβʊʎˈit ɐl kʊmβˈen də sˈan fɾɐnsˈɛsk ðə βɐrsəlˈonɐ; kwˈan fʊw ðəzɐmʊɾtidzˈat i əndəɾrʊkˈat, əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts tɾˌɛntɐsˈɛt, ləs ɾrˈɛstəs fˌoɾən pʊɾtˈaðəs ɐ lɐ kɐtəðɾˈal ðə βɐrsəlˈonɐ i instɐllˈaðəs əl mˈil ʋˈujtsˈɛnts sinkwˌantɐðˈɔs ən ʊn səpˈulkɾə ən ˌunɐ kɐpˈɛʎɐ ðəl klˈawstɾə, ʑʊntɐmˈen ˈamp ləs ðˈaltɾəs pərsˈonəs ɾrəjˈals.

Fou sebollit al convent de Sant Francesc de Barcelona; quan fou desamortitzat i enderrocat, el 1837, les restes foren portades a la catedral de Barcelona i instal·lades el 1852 en un sepulcre en una capella del claustre, juntament amb les d'altres persones reials.

əl mˈil nˌɔusˈɛnts nʊɾˌantɐʋˈujt, fˌoɾən tɾɐsʎɐðˈaðəs nʊβɐmˈen, ˈaɾɐ ɐ lintəɾjˈoɾ ðə lɐ kɐtəðɾˈal, ˈon son ən ˌunɐ ˈurnɐ əskʊlpˈiðɐ pə fɾəðəɾˈik mɐɾˈɛs, ɐl mˈu ðə ləβɐŋˈɛli, ˈɛnɾə əl tɾɐnsˈɛpːtə i lɐ kɐpˈɛʎɐ ðə ləs ˈaniməs, ɐl kʊmənsɐmˈen dəl ðɛˌambʊlɐtˈoɾi.

El 1998, foren traslladades novament, ara a l'interior de la catedral, on són en una urna esculpida per Frederic Marès, al mur de l'Evangeli, entre el transsepte i la capella de les Ànimes, al començament del deambulatori.

pə ənkˈaɾrək ðəl sˈɛw pˈaɾə kʊnfiskˈa ləs βɐlɛˈas ɐl sˈɛw ˈoŋklə ʑˈawmə ðˈɔs ðə mɐʎˈorkɐ pərkˈɛ ɐβˌiɐ kʊllɐβʊɾˈat ən lɐ kɾʊˈaðɐ kˈonɾɐ lɐ kʊɾˈonɐ ðɐɾɐɣˈo ʊn intˈen dimβɐzjˈo fɾɐnsˈɛzɐ ˈɛnɾə əl ʑˈuɲ i lʊktˈuβɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈiŋk.

Per encàrrec del seu pare confiscà les Balears al seu oncle Jaume II de Mallorca perquè havia col·laborat en la croada contra la corona d'Aragó (un intent d'invasió francesa entre el juny i l'octubre de 1285).

əl nʊβˈɛmbɾə ðɐkˈɛʎ ˈaɲ, ɐlfˈons ɐtɐkˈaβɐ ləs ˈiʎəs ðəjβˈisɐ i ðə mɐʎˈorkɐ, kʊlminˈan ləkspəðisjˈo ˈam ˈɛɡzit əl ɣənˈɛ ðəl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis.

El novembre d'aquell any, Alfons atacava les illes d'Eivissa i de Mallorca, culminant l'expedició amb èxit el gener del 1286.

ʑˈust ʊn ˈaɲ ðəspɾˈes, ˈɛnɾə əl nʊβˈɛmbɾə ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈis i əl ɣənˈɛ ðə mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐsˈɛt, kʊnkəɾˈi tɐmbˈe lˈiʎɐ ðə mənˈorkɐ ɐl ɾrˈais ʊ mʊjɕəɾˈif ˈaβʊˈumˌa ˈibn sɐˈit, sˈotɐ lɐkʊzɐsjˈo ðɐβˈɛ pɐktˈat əl mˈil ðˈɔssˈɛnts ʋujtˌantɐðˈɔs ˈam əl sʊltˈa ðə tˈunis i ðə ɾrətɾˈuk, sˈɛ lɐkʊzˈa, pə tˈan, tɐmbˈe ðɐβˈɛˈʊ fˈɛt ˈam əls ɐŋˈɛβins i əls fɾɐnsˈɛzʊs, dʊɾˈan lɐ kɐmpˈaɲɐ militˈa ðə pˈɛɾə əl ɣɾˈan pə kʊnkəɾˈi ɐlkˈoʎ i sisˈiliɐ.

Just un any després, entre el novembre de 1286 i el gener de 1287, conquerí també l'illa de Menorca al ra'îs o moixerif Abu-Úmar ibn Saïd, sota l'acusació d'haver pactat el 1282 amb el sultà de Tunis (i de retruc, se l'acusà, per tant, també d'haver-ho fet amb els angevins i els francesos), durant la campanya militar de Pere el Gran per conquerir Alcoll i Sicília.

fˈins ʎɐβˈoɾs, əls ɾrəjətˈons ðə mənˈorkɐ ˌaβjən əstˈat ʋɐsˈaʎs ðəl kɐzˈal kɐtɐlˈa ðəs ðəls tˈɛms ðə ʑˈawmə i əl kʊnkəɾiðˈoɾ.

Fins llavors, els reietons de Menorca havien estat vassalls del casal català des dels temps de Jaume I el Conqueridor.

lɐ kʊnkˈɛstɐ ðɐlfˈons fʊw ɾrˈapiðɐ i fˈasil: lˈiʎɐ ðə mənˈorkɐ kəðˈa ɣɐjɾəβˈe ðəspʊβlˈaðɐ, i səɣˈons kˈontɐ ɾrɐmˈon mʊntɐnˈɛ ən lɐ sˈɛβɐ kɾˈɔnikɐ, fʊw ɾrəpʊβlˈaðɐ "də βˈonɐ ɣˈen də kɐtɐlˈans".

La conquesta d'Alfons fou ràpida i fàcil: l'illa de Menorca quedà gairebé despoblada, i segons conta Ramon Muntaner en la seva crònica, fou repoblada "de bona gent de catalans".